Cosmocaixa!

Per finalitzar la setmana de pràctiques la Geogina i jo vem decidir anar al Cosmocaixa ja que teniem descontes del carnet jove i així els aprofitàvem.
El Cosmocaixa és un centre cultural per a totes les edats. Tenen activitats per als més petits com per exemple el Toca-toca, que consisteix en entrar a una sala plena d'animals, de peixos, eriçons de mar, serps...en els petits els hi expliquen l'origen de cada animal i depenen de l'espècie els deixen tocar, normalment deixen tocar els eriçons amb molt de compte, les estrelles de mar i una boa, que és una ser, aquesta només la toquen els marrecs més valents.
Després també podem veure el bosc enfunsat, amb una amplia varietat de peixos. També hi havien altres activitats però aquestes ja per a mes grans, una d'elles era per parlar de les constal·lacions, un altre per treballar els números i una més per fer jocs de màgia, entre d'altres. És un centre molt entretingut per anar a passar un matí, ja que trobes les coses més curioses que hi ha. Un cop que vaig anar amb el Casal d'estiu de Granollers els nens van alucinar amb una paret blanca i derera llums de colors i veien la seva sombra en molts colors.

Us recomem anar-hi! Us ho passareu genial!:)

Sant Roc, setmana extraordinària

El dimecres de la setmana de pràctiques em va tocar anar al barri de San Roc, la veritat es que la idea no em va emocionar molt, ja que preferia anar al Casal del Raval, és un lloc que sempre m'havia cridat l'atenció. Però no vaig tenir sort i em va tocar anar a Sant Roc. La veritat es que em va sorprendre molt. En si, aquest barri, està exclòs de la societat de Barcelona. Estan molt mal comunicats, estan aïllats. Quan vaig entrar dins el centre, dins del casal, em vaig quedar bocabadada, no m'ho esperava, aquell centre en perfectes condicions, per a totes les edats, una ludoteca excepcional on els nens es diverteixen, juguen i imaginen. Disposen de dutxes, per cobrir totes les necessitats de la gent, dels nens d'aquell nucli. Em va encantar la organització dels monitors, dels que preparen el berenar, per les classes d'integració i sobretot el que em va sorprendre més perque a l'ho millor no m'ho esperava es que és un centre per a totes les edats, des dels més petits fins els més grans.

La setmana de pràctiques.

El dimarts de la setmana extraordinària de pràctiques vaig escollir anar a l'Escola Pia de Granollers. L'escola que havia anat des dels tres anys fins els 18. Em vaig trobar amb molts professors que m'havien tingut amb mi quan quasi ni aixecava un metre de terra. Vaig estar per diferents cursos, a cinquè, quart, segon, p-5 i primer, per aquest ordre respectivament. La veritat es que vaig tenir molta sort amb el "padrí" de tercer que em va tocar ja que era molt bon noi i m'ho explicava tot. L'unica pega que hi vaig trobar, va ser que per un dia semblava que m'estigués especialitzant en la matèria de música ja que era l'especialitat que havia escollit en Dani i totes les classes que vaig assistir eren de música, per tot l'ho altre molt contenta.
Crec que va ser una molt bona idea donar-nos aquesta opció de poder anar a veure aquests diferents centres, en el meu cas i com he esmentat anteriorment tornar a trepitjar l'escola de tota la vida, la que m'ha vist creixer entre aquelles quatre parets.

Alexandre Jollien, sense limits.

Alexandre Jollien dia rere dia a demostrat la relativitat del concepte normalitat. Què és ser normal? És una persona lluitadora que cada dia lluitava per tirar endavant. En el moment del seu part li va faltar l'aire, va ser el causant de la paràlisi cerebral que afronta amb reptes i ganes de tirar endavantes. Els professors de seminari, l'Imma Gómez, el Xavier Àvila, la Mar Esteve, el Marian Baqués i la Maribel Cano, van decidir passar-nos una conferència que anys abans havia realitat el mateix Alexandre Jollien a la nostre facultat, la facultat de psicologia, ciència de l'educació i de l'esport Blanquerna. Una conferència, explicant-nos el llibre que ja ens haviem llegit i fer una reflexió de L'elògi de la feblesa, totalment recomenat a tots els mestres i futurs mestres per no etiquetar i per poder veure reflexionat que si realitzes una lluita constant tot és possible, no existeixen les limitacions. Realment em va servir per adonar-me que no existeixen les etiquetes, que una persona arriba a ser el que realment vol ser, si és lluitadora i constant.
Alexandre Jollien, un home que no deixa indiferent, un referent.

Memòria de peix

Aquest anunci ja és de fa uns quants anys però encara recordo la primera sensació que vaig tenir el veure'l. Realment em sembla molt ben aconseguit, ja que ens fa una reflexió que passaria si tinguéssim memòria de peix. Ens semblaria que tot és nou, cada vegada que volguessim fer algo ho hauríem d'aprendre perque no ens enrecordaríem.

Aquest anunci el primer plànol que veiem és el protagonista mirant un peix, mejant un ou ferrat, fent un petó a la seva dona, mirant-la mentre dorm, ens fa dibuixar un somriure al veure com es mulla amb el rec i a tot això ho acompanya una música tranquila, aquest fet desperta certa sensibilitat dels espectadors, i ens remarca que no tindriem mals records. Després surt ell amb una música més acelerada dient que no som peixos, al mig duna platja i mes tard a la muntanya pero sempre al davant del protagonista surt el cotxe, dient-nos que no cal ser peixos, que totes aquestes emocions simplement les pots tindre quan mires aquest cotxe.

Lectura en veu alta i actualitat educativa.

La lectura en veu alta...quan deixarè de posar-me vermella? i es que és algo que no aconsegueixo superar o això és el que pensava abans d'entrar a la universitat Ramon Llull. Reconec que tot i ser en grup reduit, en un grup de 15 persones, em vaig posar nerviosa, potser per la presió? la presió de saber que tothom t'està mirant, de sentir la teva veu i un silenciespectacular i pensar que només se't sent a tu, i que no pots fallar. Però ho vaig aconseguir, vaig escollir un dels primers llibres que més em van agradar de petita, me'l vaig llegir quan tenia set anys i es titula, "El secret de la Lena" una nena què està farta que els seus pares sempre li diguin que no a tot, decideix anar a veure a una fada. Aquesta fada li d'on dos terrossos de sucre per a que els pares cada vegada es fassin mes petits de mida. Fins que arriba un moment que la Lena s'arrepenteix i vol que tot torni a ser com abans.
Aquell dia, quan em va tocar llegir, em vaig posar molt nerviosa, les cames em tremolaven i em sortia un fil de veu. Però tot i així crec que m'en vaig sortir força bé. Potser l'error més senyalat crec que va ser el final, ja que no vaig saber marcar-lo.


El mateix dia em va tocar fer l'expossició de l'actualitat educativa. com que feia dies que ningú ho feia vem decidir recopilar totes les noticies del mes d'octubre i fer un dossier. Entre totes les noticies vem escollir una que ens va agradar. Él titular de la noticia deia així "Adiós al mecanoscrito" i feia una crida a que actualment amb la innovació de les noves tecnologies i la seva aplicació a les aules, moltes d'aquestes classes han substituit el llibre per llibres digitals o bé per un ordenador portàtil. I senyalava que el mecanoscrit s'acabarà perdent.